cau feta miques
l’ànima trontollant
dins d’un cos marcit,
rere uns ulls de vidre
i un mig somriure
que neix en el instant finit.
Balla encara mig inert el balancí,
bressol d’un cos pansit,
arrugat,
abandonat.
En el dolor dels moment,
queda la pau i l’etern silent,
que va deixant el fi tel,
caient,
al descobert,
l’ocàs del jorn,
l’adéu a la lluita.
Enrere queda desgastada
la fortalesa i la tossuderia,
que el temps erosionà
sense guanyar mai el coratge.
Cansada,
gronxa encara la inèrcia
de la vida fugida,
el balancí,
que presenta respecte
al dia que marxa
i s’enduu con un recent nascut,
l’ànima lliurada
en el darrer raig de llum.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/03/isabel.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada