Jo era l’aire

Jo era l’aire
que jugava
amb les branques
i et saludava.
Jo era el flaire
que et feia recordar
el romer del meu vestit
amb regust
de petó perdut
galta avall
fins arribar
al llavi impacient.
Jo era el so
dels infants cridaners
recordant-te gronxant
el nostre futur
que no va ser.
Jo seia al banc
tapant els mots
que inconscients
varem fer
per sempre present
de tresors amagats
que mai es van acabar
d’esborrar.
Jo vaig escoltar
els crits silents
repetint el meu nom
des de dins
del cor ferit
però no oblidat.
Et semblarà mentida,
si, també a tu,
aquell dia
et premien ferms
uns braços d’aire,
encara fràgil
com llavors em volies.
No li diguis a ningú,
jo hi sóc cada dia.

http://elblogdelauracaro.blogspot.com/2011/02/recuerdos.html