em retorna la soledat grisa
de cada dia,
el marciment d’una pell
que sense viure
ha vist passar la vida
deixant crostats uns colors
a bocins descolorits,
a bocins absents,
plegant-se a un destí
que a onades
ve trist i desvalgut
entaforant en cada arruga
com una llavor esperançadora
una il•lusió no acomplerta,
un adéu cada vegada més real,
un petó cada cop més record,
una carícia ja només passat.
Una mirada
que retorna al món real del no rés,
a la flassada freda
deixada de qualsevol manera
damunt un llit refugi temporal
de somnis d’infant
en cos de vell xaruc i rondinaire.
Em retorna l’espill
el jo que no vull,
el jo que sóc,
el jo que sempre...
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/02/regreso.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada