que se t’escapa
i fa de mi nova vida,
clou la nit efímera
de la solitud
quan veig el primer raig
de llum sortint del teus ulls
i em se de nou
entre els mortals,
favorit de la deessa.
Vetllo les armes
de les paraules
dins el si del meu cos
per lloar amb mots
la seva ombra i enaltir
que sóc jo el seu cavaller
amb la delicadesa dels versos
que em fan viure per ella,
esperant el nèctar dels seus ulls,
la dolçor dels llavis,
l’escalfor del tacte,
tement la fredor del silenci.
Postrat de genolls,
vetllant les meves armes
de paper i tinta,
davant l’altar del seu cos,
finat el temps de l’espera,
ja només queda l’esperança
de la recompensa.
http://desdeminoray.blogspot.com/2011/02/vuelvo-ser-el-que-soy.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada