S’amaga febrer

S’amaga febrer
sota llençol de boira
i matinada de gebra,
cansat camina
els pocs dies
de que disposa,
tan vell com jo,
tant jove com el traït cor.
M’apropa al març ferit
de records
amb embolcall de dolor,
del fill que et va partir,
caigut,
tocat de mort.
S’acaba l’any,
ja és a l’abast
el funest aniversari
caigut com un santcrist
en el darrer pas
del seu calvari,
pentina encara el seu somrís
les darreres pinzellades
i retorna amb encís
aquelles estones llargues
de temps compartit.
S’apropa un març
que ens va ferir,
deixant un núvol de perquès
que encara avui
no hem comprés.
Reneix un març
amb flors d’ametller
esclatant en la seva terra,
fruit que els lacrimals
en silenci van regar.
Encara en retrona
el crit de pare a la fosca sala
d’un tanatori a punt d’esclatar,
prement-me fort la mà...
perquè? Entre sanglots serens
i ulls ressecs.
Encara avui, amic Anton,
no t’he pogut contestar.