Guarda el paper
el passat plasmat dins d’ell,
poden ser versos,
poden ser imatges,
poden guardar històries perdudes
o tristeses que encara és recorden,
ferides obertes que encara couen,
però per la resta del temps
tot el que s’ensenya, és guarda...
perquè no es perdi en la memòria
o per perdre-ho en el racó d’un calaix.
Passa un riu lentament,
tot sembla igual a un ahir
no gaire llunyà.
Passa la vida poc a poc
i sembla llarg arribar a un futur
que mai arribarà.
Com en la natura,
el canvi es va notant lentament.
Com en la vida
el canvi el veiem mirant enrere.
Podré viure en un canvi etern
que mai descobriré?
Podré deixar que el canvi
em guanyi lentament?
Volia somiar
i fer-ho amb veu alta.
Es trobava sol
en una soledat no buscada.
I li va donar una forma
al subconscient
que cercava
per trobar les raons
que li faltaven.
Des d’aleshores la forma i ell
s’acompanyaven,
i com un déu neòfit
anava retocant la creació,
solucionant problemes
que li duien a nous problemes,
per arribar a la fi a un estadi
on tots dos sense arribar
a complementar-se
buscaven les mateixes respostes,
i no sempre pels mateixos camins.
Tot i així encara era un somni...
Ballen incipients les ones
sota el cel
que es desperta jugant
amb els núvols
que el volen tapar.
Lentament s’apropa al turo
per besar la terra abans
d’enlairar-se al més alt del cel.
L’aigua gelosa no recorda
que cada jorn és ella la primera
que rep petons i rajos.
Per un ull obert on la llum
desfà les tenebres
que amaguen fets i sentiments.
Per un finestral
de cortines volant al vent
deixant a l’aire els meus secrets.
Per un instant
de voluntat descansada
per on marxen els temors oblidats.
Hi entra allò que no esperem,
el que trenca les il·lusions
i desfà el coratge
del que s’amaga en la foscor,
i després s’ha de pagar el preu
de deixar-ho al descobert.
