dimecres, 11 de gener de 2017

Sóc barquer



Sóc barquer,
i a les hores mortes
el meu món quiet
comença a reviure
entre les filigranes
del vol dels espiadimonis
pul·lulant entre les herbes
de la riba.
Endormiscat,
després d’un bon menjar
i un bon beure,
comença a desdibuixar-se
el meu riu,
els pollancres
m’ofereixen l’ombra
fresca
i surt l’aprenent
que porto al sarró.
Penso, amiga, amor
amb tu, i em surten
mots embolicats
que endreço entre línies
i retalls de records
que guardo
en mocadors de lli.
Sóc barquer,
I els meus cops de veu,
rústecs i aigualits,
t’evoquen clara
com els dibuixos
que feia de petit.
Sóc barquer,
i a cop de rem
em moc per un mon reduït,
amiga, amor.
D’una riba a l’altra
de matinada a ponent.
company del sol
i el seu confident,
d’amors perduts
amb llum de lluna,
camí d’argent.
 http://carmerosanas.blogspot.com.es/2016/12/barca.html

1 comentari:

Carme Rosanas ha dit...

Moltes gràcies per la conversa poètica. M'agraden els teus poemes, però especialment aquest.

Em tempta seguir el teu fil...

Lluny de la teva barca, barquer,
desplego mots, jo també
trenats amb els retalls de records.
Només la lluna sap, amic amor,
perquè es perden tants amors,
a la riba del temps,
perquè se'ns trenquen els cors.
pels camins radiants de sol,
o pels argentats en la nit.