diumenge, 6 de març de 2016

La ciutat dorm la migdiada





La ciutat dorm la migdiada
d'un dissabte d'hivern.
Fred,
amb la petita manta
de cotó
dels seus rajos de sol
que volen escalfar-nos
els darrers instants
 d'un jorn
que se'n vol anar
a descansar
rere les teulades altes
de la vella seu
que ens recorda
tantes històries
com hem passat.
Asseguts
en els bancs de fusta
de la solitària passarel·la,
hauríem d'acaronar-nos,
com si no,
les fredes mans
gastades pels anys,
per les esperances
que s'han anat ajornant.
No has arribat
i el rellotge va marcant
el retràs.
Miro la gent passar
que veu un vell cansat
mirant mes enllà
de les ombres 
que suren al seu costat.
Somio mots
que dansen dins del meu cap
i que mai et vaig poder dir
en arribar al meu costat,
perquè sempre
per alguna raó,
alguna excusa
que et disculpava
mai et deixava venir a passejar
vora el riu amb la meva persona,
ni dir-te a cau d'orella
amb veu plena de sentiment
que t'estimava.
Cada tarda,
el mateix rosari
que resava en solitari
i cada paraula s'escapava
com bombolla de sabó
que el vent s'emportava,
esperant inútilment fos,
vora teu.
http://jaque-a-la-reina.blogspot.com.es/2012/05/malabares.html