dimarts, 8 de març de 2016

El silenci del després




El silenci del després,
del callat instant
on ja no hi ets,
i no t'he dit
tot el que volia dir.

El silenci d'ara,
sinistre
entre el dubte
del que no he dit
i del que potser
ja no et diré.

El silenci del demà,
esperança blanca,
papallones
que volen pel damunt
d'un estomac
gras d'il·lusions.

El silenci,
dansa
que m'obliga a ballar
amb les pors amagades,
amb els desigs repetits,
amb els anhels que vindran.

El silenci,
fill,
germà,
gendre,
veí,
conegut,
estrany,
amb qui comparteixo
la soledat.

El silenci,
peu de tots
els meus pensaments
que convergeixen vers tu,
sense mots,
sense sons.

El silenci,
i penses que després...
el no-res,
i jo crec
que t'equivoques.

El silenci,
primer el mut petó,
la flonja carícia,
la ma que prem la teva,
el cos que s'ajunta al teu,
i el silenci es fon
en l'etern llenguatge
de l'amor,
on potser
manquen mots,
on potser
manquen sons,
però amb tu
jo crec
que a la fi es sentiran
el versos fets cançons.
I després potser,
tornar a començar...

El silenci del després,
del callat instant on ja no hi ets,
i no t'he dit tot el que volia dir.
http://elraconetdesalluna.blogspot.com/2015/07/itinerant-ii.html


2 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

El silenci que envolta el poema, en definitiva.

sa lluna ha dit...

Agraïda per el teu poema i la teva visita.