com el cor,
el fred inabastable
de la mort.
Puja furibund
el glop de ràbia
gola amunt
que el fa emmudir.
Allunya la serenor
d’una ànima
que encara pregunta
el perquè d’allò
que no entén.
Se li fa feixuc
el caminar
més enllà
d’on els ulls
no deixen de plorar
no vol sortir.
Cruspeix la soledat
les darreres esperances
d’un neguit fet anhel,
i es marceix
com l’arbre caigut,
la minsa flor
que el va veure caure.
http://rebaixes.blogspot.com/2010/03/assegut-al-seti-darbre-mort-foto.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada