i del seu fill l’oblit.
D’aquestes passes meves
que es perden
sense deixar cap petjada perenne
ni ser referència
per a altres peus
en el seu caminar.
D’aquests versos meus
escrits en un aire
que no es respira,
caient paraules i lletres
sense ser etèries
per camins
on mai trepitjaran altres peus,
que peus desconeguts.
Em se finit
i conec ja els primers símptomes
que fan cert aquest saber.
No pregunto on són els fruits
dels meus oblits
ni del meu passat,
el dubte és,
on aniran els futurs passos
que donarà el meu equívoc ser.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/03/miedo.html
1 comentari:
no vull més passos
que els que caminen
amb els que no estan sols
no vull deixar petjades,
tant me fan les referències,
la fondària de les altres passes...
vull tant sols caminar compartint,
sentir-me sota el mateix sol,
respirar el mateix aire
i veure allò que veuen també els demés
però els meus camins
no són els dels altres,
els meus pensaments
m’allunyen dels demés
i tant sols la mirada veu
en la llunyania
la vida que potser mai tindré
Publica un comentari a l'entrada