a les voravies del llarg camí
del temps endormiscat
de les eternes nits
ara que la primavera invita
amb un flaire de flors
i plantes noves,
de lliris salvatges
i iris esclatant entre les tiges
d’altres cosins
de saba i reina,
tant sols manca el so flonjo
d’una veu amiga
que de tot en fa versos,
mentre la vida es fa mort
i la flor perd l’olor i el color,
perduda n’és en un laberint
on mai hi arriba l’eternitat.
http://desdeminoray.blogspot.com/2010/03/las-aceras-de-la-eternidad.html
3 comentaris:
Assegut al tronc d'arbre mort,
els dits prets als ulls
consolant la llàgrima.
els llavis muts,
no tenen ni volen paraula...
Eixut el cor
la ment encapsada
en el neguit foll, boirós
que li nega llum a l'anima
Es consumeix
en el foc boig
de la torxa del dolor
que el té cruspit,
arrupit d'aigua gelada.
És un no res,
Ell que tenia dins seu
l'alegria i la flama de goig
de sentir-se acompanyat
en seva llarga vesprada.
................ Anton
M'agrada el poema. Em quede amb la primera part que és més positiva, la de la flaire.
És que l'eternitat existeix
només en el laberint
del veritable silenci,
quan la primavera
neix a una llàgrima.
Publica un comentari a l'entrada