Deixat en el voral
d’una vida
que em semblava meva,
rebo amb onades
de freda mort
la constància
de la meva debilitat,
del deixar anar-se’n
amb la consciència
fosa del vestit de dolor
que m’oprimeix el cor
en les darreres palpitacions
cada cap més lentes
cada cop més separades entre si.
Me n’adono
que la nit
s’apropa caminant
de la mà
amb aquest dolor palpitant
que m’apareix
a glopades
mentre es clouen els ulls
en un intent
de fer-ho desaparèixer
tot a la vora,
de fer d’aquesta mort imminent
un dolç somni.
Escolto, si més no,
sento els crits de la gent
que no em deixa dormir,
que no entén la nuesa
que m’envolta,
la llibertat del que no es pot fer,
la costa avall
per on redolen els darrers instants
i els sempre presents records.
Deixat al voral
d’una vida
que em semblava meva,
me n’adono
que em retorna nova
la sang calenta,
la vida s’enceta de nou
a tall d’univers desconegut,
i llavors reconec de nou
el regust dels teus llavis
amanits amb el gust salobre
de les llàgrimes
que pinten camins
en la teva faç
i s’ajunten com no,
amb el pols passat
d’aquell jo mort abans.
http://desdeminoray.blogspot.com/2011/02/ahora-que-ya-he-muerto.html
1 comentari:
Gràcies. Com sempre, esplèndids versos.
Publica un comentari a l'entrada