dimecres, 1 de febrer del 2017

Desgrana justament el temps



Desgrana justament el temps
com engrunes els instants,
mentre cauen
sobre el taulell
les minses monedes
per pagar el llit.
Entren els amants
mig a fosques,
evitant més llum
que un vespre
encetant la foscor.
Cauen peces
de roba al terra
i àvids petons al cos,
com si el món s'acabés,
com si el dia fos
el darrer jorn.
Però els cossos
són flàccids
i els anys molts,
la passió dels enamorats
és més comèdia
que acció,
però l'amor
és de debò.
Ajornen ímpetus
per a temps pretèrits
que ja no tornaran,
i juguen al joc de l'amor,
a la velocitat del cargol.
Descobreixen
entre velles arrugues,
retalls de l'afecte
d'un ahir
que mai acabarà,
d'un avui
que mai s'encetarà,
d'un demà
que sempre fuig.
Desgrana el temps
com engrunes els records
i resten només
les salabrors romanents
d'aquell moment
on l'adéu fou silent
i les llàgrimes,
encara ara,
furtives