dilluns, 13 de febrer de 2017

Uns camins



Uns camins
que es creuaven de tant en tant,
Uns mots de conversa
que desfeien silencis intermitents,
Ens vam conèixer entrant suaument
dins dels cors amb mirades
que parlaven més enllà dels mots,
dues ànimes diferents
que podien ensenyar cares
d’una mateixa soledat.
Uns dits
que eixuguen llàgrimes relliscant,
un petó de comiat,
una mà que prem un adéu,
un temps que es repeteix esperant
quelcom que mai arriba
i aprofita el que te a mà.
Saben que ens equivocàvem
vam endinsar-nos en carícies
d’amagatall
que no s’havien de repetir,
Ser un, entre tots dos per uns instants,
malalts d’un amor que no arriba,
acaronant el cos jove
que vol ser estimat
per petons plens d’experiència
i dits ferms recorrent el cos nu,
explorant hora a hora tota la nit,
fent del temps el nostre amic.
Era un error que volíem fer,
per no repetir mai més.
Des d’aleshores miro cada nit el rellotge
i reviu en mi cada instant,
cada moment,
fent l’amor bategant calent
amb esglais
que deixen escapolir
el record efímer d’aquella nit.
Mai es va repetir,
aquell vespre entre nosaltres,
tant sols s’escapava un sospir,
quan les mirades es creuaven
cada jorn més lluny.
Saben que ens equivocàvem
vam endinsar-nos en carícies
d’amagatall
que no s’havien de repetir.