dilluns, 19 de desembre del 2016

Com un esclat



Com un esclat,
tancat dins meu
tant de temps
ha explotat
la ràbia
del cadell obedient
dient si
per sempre més,
a tot.
Callat,
tasca endavant.
Miro endavant
i veig els ulls
impàvids
al meu voltant,
estorats
per la reacció
equivocada
del vell cadell
davant aquella
ingènua sortida
causant de l'improperi.
Quan ja no queda res
d'aquell antic batibull,
quan ja res queda dins
per fer més ebullició,
dona pas a l'estupor de ser,
a més a més,
el causant del mal moment.
I ara, em rossega
un tímid sentiment
de culpabilitat
que va creixent.
Em pregunto,
perquè he esclatat,
si encara hi surto perdent?