dissabte, 26 de novembre de 2016

Em quedo mirant la mar



Em quedo mirant la mar.
Com un nàufrag sotjant
un futur possible,
una incògnita,
una eternitat
a terminis
que es paguen
a la posta de sol.
Ni el sol
que dóna colors
als meus records
es queda
per oferir consol.
Ni tant sols la lluna,
amant intermitent
es manté al meu costat.
 Mentre el cos es desfà
en el pas constant del temps,
van sorgint els fetitxes
de la meva vida,
com esquelets
del passat,
fòssils
per un llunyà esdevenir.  
A la fi,
poemes reflectits
en espills
dins la sorra.