dijous, 17 de novembre de 2016

Desfaig la pedra per fer un home mort



Desfaig la pedra per fer un home mort,
que en mirar-lo em fa créixer la vida.

De deu una es fon i en queden nou.

Volen les paraules per fer aixopluc
de les pors i matalàs amic per descansar.

De nou una es fon i en queden vuit.

Pinten camins guspires d'estels
i s'ajunten en trossets per fer el cel.

De vuit una es fon i en queden set.

Un somni surt d'un barret
i s'enlluerna amb rajos del teu mirar.

De set una es fon i en queden sis.

Ballen les fulles danses aèries
en una tardor de colors canviants.

De sis una es fon i en queden cinc.

El mirall del llac em retorna la imatge
d'un home vell xop d'aigua.

De cinc una es fon i en queden quatre

El vent fa sons entre les plomes
d'un àliga que em crida des de dalt.

De quatre una es fon i en queden tres.

Cruix el peu en la catifa blanca,
i puja poc a poc el fred fins glaçar-me el cor.

De tres una es fon i en queden dos.

Un tall regalima sang pel llenç
de la pell i s'imprimeix la vida que marxa.

De dos una es fon i en queda una.

Desfaig la pedra, mentre volen paraules
i guspires pinten camins de somnis
que surten de barrets imaginaris,
ballen les fulles sobre mirall d'aigua,
mentre sonen cançons de plomes de neu.
A la fi la sang s'escapa i em deixa sol...
davant la soledat i l'oblit,
davant del record del teu mirar,
d'un tacte i un so,
versos d'un poema inacabat.