dimarts, 22 de novembre de 2016

Cau del plataner la darrera fulla



Cau del plataner la darrera fulla,
i el passeig en sa tardor freda
i plujosa s'amaga en la foscor
fins una propera primavera.
On queden els instants, aquells,
 dels jocs dels infants corrent,
saltant sobre les rajoles acolorides
que espien el riu passar
amb ses gotes brillants
en un viatge màgic vers la mar?
On queda el temps passat
en que jove i galana festejaves
amb un mon als teus peus?
D'ulls verds com l'om en fullejar,
galtes de robí i mirada riallera,
amb moviments daurats
com un mar de blat.
Oh! Qui la conegué
en sa dolça joventut
i fos per ella estimat, llegit o mirat.
Captivat per sa joia,
per sa veu en llegir
aquells pobres versos inspirats.
Si del bes dipositat
en mons llavis aimants
no nasqué el més gran amor,
dieu- me amic quan fou?
Més com la primavera esplendorosa,
també fugiren el càlid estiu
i la turmentosa tardor,
quedant a la fi un gebrat hivern,
d'eternes i fredes nits,
d'àlbers despullats
i quietes aigües del riu galant,
marcida l'herba de la ribera,
com les galtes de tant plorar.
Va marxar com l'oreneta o el falciot
el meu temps d'estimar.
Ara, resta esperar noves primaveres
per a vell amors.
Nous amors
per a vells ulls cansats de mirar.
I aniré de nou al vell passeig
company de soledats,
de silencis i muts mirars.
A aprendre com el jovent
comença a estimar,
entrelligant-se dits i cors,
mirades i promeses de futurs comuns.
De nou començaré
a viure dels records
i fer del moment present
el motor de l'esperança.
Viure mirant el futur proper.
Viure estimant el passat
que reviu cada jorn,
fent del temps un vers
i del vers un somriure...
encara que glaçat.