dimarts, 15 de novembre del 2016

El vidre era el meu escut



El vidre era el meu escut
d'un pluja freda,
no hi havia ni cortinatges
ni batents per tancar.
N o ho hauria fet.
El seu repic irregular
era hipnòtic
i mirava sense esme
més enllà dels milions
de gotes suïcides
que no deixaven de caure
des d'un cel
cada cop més negre.
La natura és movia
amb la velocitat fixa
del cotxe
i veia com els tolls
del meu voltant respiraven
a cada gota
que els hi queia,
i sense adonar-me'n
jo mateix mantenia al uníson
el ritme del meu cor.