Miro des del cim,
on s’acaba
la cabana
de pedra seca,
on li venta la cara
l’aire fred
de la muntanya.
Miro més enllà
en la meva pròpia eternitat
que ja s’acaba.
En els cims veïns
de boira i pluja,
de vent i fred.
Llavors,
des de la solitud feixuga
del més alt,
no em trobo sol,
contemplo la immensitat
sota els meus ulls
i veig que tot i res
m’acompanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada