Les lloses del temps
que trepitgem
sense adonar-nos
que mai ho tornarem a fer.
Ingràvides en un espai fosc
on no veiem el que hi ha davant,
barreja de fetge i fel
i estones de sucre i mel.
Hores...
Les més perdudes,
les més anhelades,
les més compartides,
les més temudes.
Hores...
Sorra que s’escapa
entre els dits
de la gegantesca mà
que és la nostra vida.
Hores...
De solitud,
d’esperança,
de precs,
d’enyor,
de...
Hores...
Que neixen i es marceixen
al nostre voltant
com primerenques
flors de primavera.
Hores...
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/06/horas.html
1 comentari:
són les empremtes
del nostre caminar
no sempre encertat
no sempre adient
potser ni desitjades
d’altres tant breus
com un sospir
però els dies
empenyen amb força
tant atrafegats alguns
que ni tant sols
els veiem creuar
i si ens hi fixem massa
s’estiren de tal manera
que ofeguen el nostre pas
el batibull
entre unes i les altres
fan que la vida sigui
un ràpid passejar
Publica un comentari a l'entrada