Com una cançó que no para mai,
escolto el degoteig
de la pluja que m’acompanya.
Sembla que faig
els acompanyaments dels baixos
amb les petjades
sobre les rajoles molles.
Mentre el cap
té la seva pròpia cançó
amb lletra inclosa,
sento més forta la de fora.
Em desconcentra
i camino d’esme
cap a on destí que encara no reconec.
Ara jo també regalimo
les notes sobrants de la melodia,
que llisquen avall fins arribar
fent salts al buit a l’alçada
de les soles que naveguen aventureres
per la vorera que marca el camí
dels meus passos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada