Guardat en pots

Guardat en pots
de totxanes i ciment
amb pintura de calç
o sota la catifa
d’una terra seca
amb cirereta de flors de plàstic,
tenim un passat que ja no pesa,
uns records que no s’obliden.
Els morts es desfan en la tomba
com els seus records en la memòria,
mentrestant es pinten de color sèpia
les fotos que fa temps estan desades
en calaixos plens de retalls
de les nostres vides
fent un poti-poti que el temps fa bullir.
Només les velles esposes,
i els solitaris desolats,
esperen a la parada del nínxol,
l’autobús dels records
a la línea del temps perdut.
Flors que marceixen l’ànima dels portadors
que ja volen restar amb els essers estimats,
que pinten de gris els dies del calendari,
un gris cendra del pols que tots serem,
mentre els vents escampen per la regió
el dol dels cors que més s’estimen callar
entre els sanglots dels plors
que no acaben de pujar
per un camí que ja se saben.
Guardats en aquestes urnes del record
qui sap si no són ells,
qui ens animen a caminar

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2010/04/camposanto.html