Et veig davant meu
callada,
de vegades em mires
de refiló,
pendent
dels meus dits
i dels meus ulls,
mirant de fit en fit
per si quelcom
és fora de lloc.
Et veig al meu costat
parlant suau
amb la teva veu acolorida
pel meu dolor,
i em prems el cor
com si fossis
l’única que ho pot fer
natural i dolçament.
El saps ferit
i galopant dins el meu pit.
Et veig caminant darrera meu
perquè no ensopegui,
amb tant de cura per mi
que em sento altrament un infant
nascut del nostre amor,
i no se com hi cap
en un cos que sembla feble
i que jo se que pinta
més fort que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada