Em mata l’enyor i la soledat,
tinc tatuada la seva marxa a la pell
amb la tinta més fosca que mai he vist.
Em pren l’aire de dins mateix dels pulmons
i m’asfixia lentament, molt lentament.
Que consagrat és l’enyor
en aquestes alçades de la meva vida.
Piulo com un poll, un xic de vida,
l’escalfor que em donà el seu cos,
a dolça mirada dels seus ulls verds.
https://nurialaroca.blogspot.com/2022/07/deu-anys-deu-mots-enyor.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada