Mare!

Mare!,

l'esclat de la Festa Major m'adorm.

Mare!,

cada cop et sento més a prop.

Mare!,

el camí que t'allunyà, em porta a tu.

Mare!,

Josep plora per dins i els xiquets parlen fluix.

Mare!,

tinc són i vull parlar amb tu.

Mare!,

si vull plorar, podré, fer-ho al teu costat?

Mare!,

abraça'm fort tinc fred.

Mare!,

que faré sense ells, i ells que faran...

Mare!,

tinc quatre capolls que vull veure florir.

Mare!,

com és que et repeteixo tant?

Mare!,

te tinc al cor, i el pare, resta callat?

Mare!,

no tinc dolor al cor, només tristor.

Mare!,

no vull venir, tinc són, vull tornar enrere.

Mare!,

dóna'm un petó, començo a tenir temor.

Mare!,

la sang se'm fa gel i necessito escalfor.

Mare!,

on ets mare, que no em respons?

Cau de la tenora

Cau de la tenora

el darrer so

i entre la remor

de les veus

en un clar comiat,

enceta

com en una segona part

el rítmic repicadissa

d'una pluja d'estiu,

incipient.

Reflecteixen

els primers tolls

les llums groguenques

dels fanals

i ens deix

la fina roba

que durem

com la pintura

blanca  sobre la nua pell.

Ens deix xops

aquest nocturn ruixat.

La sang pujant

i envermellint galtes

i mirars.

El cos despert,,

juntament amb el terra moll,

una olor,

el terra, a pluja jove,

el cos, a desig ingenu,

a somriure que s'allargassa,

els mugrons

ja no són ensopits.

Els llavis gairebé es freguen

i els ulls es van tancant.

Em dius el nom,

i em deixes caure...

No pot ser!

Deixe- m'ho així.

Quiet.

Callat.

Tot a l'abast,

tot escapolit.

No pot ser!

Ara, no pot ser!

Repeteixes tot fluixet.

I de la total frustració,

guardo per sempre.

Un ara...

que des de la llunyania

d'aquella nit d'estiu,

se, que serà només

el meu testament.

Un record.

Un bes desfet,

Un cos de boira

en nit d'estiu.

Com un rodamón perdut

Com un rodamón perdut

buscant-te per la ciutat

mirant entre la gent passant.

Històries que es van gastant

silents entre la resta

de la gent.

Instants que s'escapen

fent del conjunt

un temps fugisser.

Ulls que desfilen

fitant

de tant en tant.

Boques que juguen

a deixar petons

a infants

i deixen volant

paraules que van caient.

en un terra d'asfalt calent.

Tot, tant sols

esperant un mot

el teu mot desitjat.

I el sol va pujant

i baixant inquiet,

en el seu camí.

Com jo, sol.

Com tu, lluny.

Com vosaltres, callats.

Esperant l'amor

que potser mai vindrà.

Escrivia al vent

Escrivia al vent,

com eren les pells,

on et buscava,

en la teva absència,

com eren els llavis

que em deixaven penyores

de les carícies que volia teves.

Deixava caure en el full blanc

els mots

que volia dir-te quan et veiés,

mentre buidava els gots

en el racó perdut

de qualsevol bar

amb vistes a la mar,

cercant el punt

per on vas marxar

en mig de la gent,

amb una rialla,

com si pugessis

a un maleït tren

que no et deixava acomiadar-te.

Desgranant a poc a poc

el temps de sorra

que amagat en el rellotge

vaig caient en l'oblit

on sembla que m'has deixat.

Visc en la tempesta de trobar-te

de nou en tants cossos

d'anar fent per si surt

d'aquelles desconegudes crisàlides

d'instants perduts

buscant-te en papallones

cada cop mes belles,

com si m'hagués oblidat

del teu somriure clar,

del cabell brillant

que descansarà en un pit,

el meu,

joiós.

Com si aquell ahir fos

un esbós d'un dibuix inacabat.

Recordo cada instant furtiu

Recordo cada instant furtiu

que se'ns ha escapat,

cada bes amagat

que encara no hem fruit.

Recordo cada mirada esquiva,

amagada als ulls de tothom.

Recordo cada carícia

que encara no ha florit,

cada cop

que els dits han fet el viatge

del contorn del teu cos

 des de la distància

del desencontre.

Recordo cada vegada

que has refusat dir-me

que m'estimaves

responent amb sonriures flonjos

i mirades caigudes.

Recordo cada no que has callat,

cada esquena quan te'n vas.

Records plens d'absències i fugides,

de camins  paral·lels i sons esquius.

Recordo tantes promeses dubtoses,

nits en blanc i petons perduts a l'aire.

Et recordo tant,

amb records vells i nous,

records de realitats

i de somnis inventats.

Et recordo

i em vaig embolcallant en ells

com llençols càlids

que em fan fugissera

la tristor de la soledat.