La nit pinta reflex de lluna
en les gotes que el cos exsuda
amb l’escalfor
que fa semblar siguin estrelles
deixades en el mapa de la pell nua.
Les cortines volen voleiar
per apropar-se al teu cos,
però la brisa inexistent
fa que el seu esforç sigui inútil.
Vols dormir en la matinada
que hauria de ser fresca,
desprès dei que hem fet
en veure la lluna a dalt del cel fosc.
La calor no deixa
que més enllà dels ulls clucs
puguis descansar.
I per fer que la nit sigui més curta,
recordes el lent caminar
dels dits pel teu perímetre ardent.
Coll amunt i esquena arquejada,
narius obertes a olors de cos
preparat per a rebre’t.
Llavis fent corba com un horitzó llunyà,
oberts a rebre petons desitjats.
Respira lentament el cos i el cor,
esperant de nou l’amant absent.
Només cal que la porta blanca
amb pany daurat, baixi la maneta,
per trencar el parèntesis
que ara l’ofega d’ansietat.
No sent el pany.
No sent la porta.
No sent el pas.
Obre els ulls
quan sent sobre els seus
els llavis estimats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada