Vens a mi amb un mon

Vens a mi amb un mon

que omple de pes les teves espatlles.

Necessites paraules de confort i dits

que facin camí amb tu.

Enceta la por el teu camí

que acaba a l’instant

entre el meus braços.

Cau un lleugera pluja de petons

al voltant de galtes i orelles.

Tallat el plugim per aquells silencis

que semblen paraules dolces de descans.

Torna un gotim de besos

que van baixant coll avall

i entren en un escot descobert.

Vols que el dia s’acabi,

i quedar lluny de tot allò que t’ha dut allí.

Vols estar amb ell.

Rebre la pluja que ell et vulgui donar.

Encara esteu a la porta,

encara està oberta,

però en entrar

i rebre aquella onada de petons

han marxar molt dels mals

que t’hi has portat.

Es tanca la porta.

Et mira als ulls i tu sense dir res,

demanes el que ell ha entès.

T’agafa el cap amb les dues mans

i deixa que baixin

sense que notis el moviment,

les galtes senten

l’aspecte aspre dels palmells,

però saps que aviat seran suaus

com la resta de la teva pell.

Ara tranquil·la esperes el seu tempo.

Saps que anirà desfent

els nusos que t’envolten.

Fins que siguis lliure de cos i ment.

Aleshores la nit haurà arribat

i les seves mans seran com recordaves,

les carícies esborraran

els núvols que duies a l’entrar,

i tornarà aquella pluja fina de petons

deixant la teva pell plena de tolls

que tu t’estimaràs per sempre més

al seu costat.