De nou la mar et retorna a mi

 

De nou la mar et retorna a mi.

Molla escampes l’aigua

que el cabell goteja i sembla un anunci.

El biquini dues peces de cotó, ara xop,

s’arrapa a la pell i vol mostrar els seus secrets.

Em mires i cerques on deixo descansar la mirada.

Somrius, en el teu mirar.

Em se tot el que amagues de memòria

i se com es contrauen els teus muscles

a cada moviment ja sigui espontani o inesperat.

Ara veig com es mou la boca

i com em deixes volar un bes tant de cotó

com la poca roba que portes.

T’asseus al meu costat

estirant el teu cos llampant a la meva vora,

com si volguessis comparar

i sabés que en sortiria perdent.

Dius a qui ens mira qui sóc jo

quan em deixes als llavis els bes

que m’havies promès venint.

M’apartes el llibre de les mans

provocant mirades de rebuig,

t’asseus damunt les meves cames

i descanses el teu cap en el meu pit,

Com si volguessis dormir,

com si fos el somni

que tothom volgués somiar.

Jo al menys.

Al cap d’una estona

quan encara ens miren de reüll,

tu alces de nou el cap

i deixes navegar per la mar

de la teva boca

el vaixell perdut dels meus llavis.

Ancores aquest curt viatge

amb la llengua perfilant el llavi de sota,

mentrestant el meu pit

rep la visita dels teus

que volen fer una festa.

Et lleves.

Em llevo.

Camines.

Et segueixo.

Mes tard de nosaltres només se’n sabrà

pels sons espaiats

que sorgiran entre les cortines

que volen al vent de la vesprada,

esperant que el silenci de la nit

ens delati davant d’un món

que potser no ens vol entendre.