Llisquen les paraules pel blanc del full verge.
Mentre juguen les lletres ballant
ens expliquen histories
que canvien del pensament
de qui les pensa
a la mà que les escriu.
Curt trajecte, llarg destí.
Potser es creu l’autor
que diuen el mateix
i és el lector qui els hi dona vida.
Creuré jo el que dic,
equivocant el camí
i pel mateix camí
lector entendràs els mots
que vaig escriure.
Estimar, quin goix i quin dolor!
Ai ànima que voler estimar,
qui sap si perd l’estimat!
Mes, ai!
Sempre hi ha un moment
per estimar, errat o encertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada