Jo deix volar l’aire dels pulmons
mentre cuso mot a mot,
llavors amb nus filat a l’aire
s’escriuen paraules
que lliguen la vista amb el silenci.
No sé de coses més complicades
que les lletres que em venen al cap,
ni les que els dits deixen lliures,
ja sigui de dia o de nit.
Ja sé que l’aire i els mots
que el meu ser escampa
no tenen més ressò
que el d’una cantonada,
ni baixen escales avall,
i de vegades tot just arriben
a mullar-se en un rierol,
però perquè vull una eternitat
que a mi se m’escapa
a cada instant.
Jo deix anar a lletres amigues,
de vegades enfadades amb mi,
de vegades se m’escapen
i que poques que m’escolten
el que vull dir.
Però sóc pare i cada mot és fill,
i cada lletra filla,
i després de mi encara
viuran la seva vida.
Jo deix volar l’aire de dins meu
i que s’escampin mots i versos,
que a la fi,
potser era el que jo volia dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada