Era l’únic lloc on els secrets eren nostres
i la resta del món es quedava fora.
Les paraules volaven de vegades més enllà
de la resta de les teulades fins on tot s’acabava.
De vegades, com els dies de sol de l’estiu
es quedaven enganxades a la roba
i semblaven que no volguessin anar vers l’altre.
I es quedaven enganxades també a l’ànima
com el rebrot d’un eco agònic que no tornava mai.
El blanc de les parets dels edificis propers,
no impedia que en les seves ombres veiés
la teva imatge ara que no et tenia al costat,
sempre somreies, com quan aguantaves estoicament
les meves sortides suposadament plenes de ingeni.
Ara els secrets no surten de la gola,
i van del cor al cap, un viatge curt, en un trajecte llarg.
Que tot i ser incert, gairebé sempre,
estigui el cel com estigui,
regalima gotes galtes avall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada