Viatja el temps
amb la solitud
que porta al damunt.
Lentament va deixant part
de la carrega
en les espatlles
dels qui troba mentre passa.
I el cap vola
amb el que voldria fer si pogués.
I el cos s’atura
amb el que no pot fer.
Mentrestant el sol dona voltes
i amb ell les ombres que fa,
se senten cantar els grills
i els ocells.
De tardors
que tornen
després d’haver marxat,
fins que la darrera
sense avisar
ja no tornarà.
Però fins a la fi,
el cos seguirà mirant el sol
i escoltant els cant,
i pensant perquè no...
en aquella taula
del bar de la plaça
per fer-la petar,
mentre engolim glops
del que hem demanat
al cambrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada