D’un temps passat,
sortint d’una por malaltissa,
trobo en una llarga passejada,
una basa, una pica, gran.
De remor gairebé callat
com el món que l’envolta,
com en aquell moment l’univers.
Respiro fort,
fins omplir d’aquell aire els pulmons,
com si en fos part del que veig.
Fins ara en tenia por de respirar així.
La muntanya, la soledat,
el lloc aïllat m’enamora a l’instant.
M’assec ben a la bora de la bassa
i penso ai alguna vegada,
en algun temps,
algú l’aprofità per rentar roba
i amb els possibles veïns fer safareig.
Ho deixo estar per un moment
i cloent els ulls,
descanso en aquella pau silent
que l’aigua li posa una lleugera melodia
i m’adorm caient en els braços
d’un déu infant que te cura de mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada