divendres, 3 de març de 2017

Una mica



Una mica,
només
et trauré el mateix,
quan et parli
d’un amor
que mai gaudiré.
I si m’enganyes,
i potser és un mot
per que calli
en el instant
en que parlem,
perquè passi l’enuig
de respondre
res de res,
per tenir-me als peus
com un cadell.
Un petó
que deixes oblidat
en qualsevol
canto del rostre
que et busca
per tot arreu,
on la mirada és sempre
un cant d’amor impotent
que la distància
que hi poses
el fa més estrany.
Aniràs nua a banyar-te,
sabent que et veig,
però no puc acaronar-te,
perquè vols
que en parlem.
I en paraules
que ningú sent,
es perd el temps
que no tenim
i que es desfà
en un mai més
que es repeteix
sense adonar-se’n,
tant sols el que perd.
I una mica
és la resposta
que no omple cap pica,
i una mica em deixa buit,
una mica més cada dia.
M’estimes?
Una mica.
Només em queda el somni
per poder-ho arreglar
i un llit petit,
on un dia vas poder
ser meva de veritat,
res de llits d’hotels
sense cara,
mig amagats,
un llit petit
del passat és la porta,
que ens separa
de tant en tant.