dilluns, 20 de març de 2017

Sentia pudor



Sentia pudor
d’ensenyar-me el seu cos
tant temps amagat,
només el marit
de passada
li feia jugar
un joc d’amor enganyat.
Li costava treure la roba
i omplia els forats
amb preguntes
tènues d’un temps,
d’un passat
que entre silencis
compartíem
un tant allunyats.
La mirada demanava
un ritme lent
que el cor marcava
accelerat,
un somriure
que era prudència
i unes mans quietes
que volien jugar.
El temps s’allargassava
despullant-se entre reflexos
d’un mirall
que deia deixa’t anar
que tot se’n va
per no tornar.
Era tant tendre tot
que el silenci era el llençol
que ho embolcallava
i tapava les pudors tardanes
dels vells amants
que encetaven un pecat
que de tant vell
ja era perdonat.
Sentia pudor
d’ensenyar-me el cos
tant de temps amagat,
i allargava la ma
vers el cos nu
per pregar una carícia
que volia córrer
per besar la nua pell,
com un vespre d’hivern
lent va arribar el moment
de retornar a una llar
que ara li semblava
estranya sabent
que sempre enyoraria
l’habitació fosca i
 el vell amant ja
de nou perdut.