és un clau que et forada,
i cada escala
un silenci
que et trenca l’ànima.
Segur que a cada batec
el cor t’ofega.
Com un carrer solitari
et serà el calvari
tan lluny del guerrer
que eres abans
guanyat pel drac més covard,
esquerdat també el cor
ara ets tu a qui li sagna
i fa néixer la vermella flor.
Buit potser d’esperança
tancaràs qui sap si la porta
a aquell passat
que t’ha ferir,
deixant, no ho se,
la clau al pany de la porta.
http://unanitdestiu.blogspot.com/2011/01/pujant-per-la-costa-del-calvari.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada