S’allisa al terra el cansat cos,
cercant en els seus caus,
els teus mots,
com furibundes fures
les tímides preguntes
que mai em vares fer.
S’esplaia l’ànima
al ressò silent
dels sons dels vents,
jugant per entre els caus buits
que mai vindran a florir
a cau d’orella.
A la fi el cos erm,
pols en ell mateix,
desapareixerà pel ball furiós
dels deus de l’oblit.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/01/en-la-cima.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada