Espero que plogui
per poder plorar
la teva absència.
Mentre em retorna
el ressò de les paraules.
“Adéu, una abraçada,
uns petonets”
cada lletra un punyal,
cada so una ferida,
cada record un ofec.
Perquè?
I de nou repeteixo...
Perquè?
Com si no conegués
la resposta de l’adéu
com amics,
quedem com amics.
Ja s’ha desfet
la passió,
els cossos fosos
els dits tibants,
els llavis junts,
ara tant distants
i com un tambor
repiquen contínuament.
Perquè?
Perquè?
1 comentari:
Potser el que fa tan extraordinari l'amor i el desig és l'amenaça constant de que s'acabi sense que sapiguem ben bé per què...
Publica un comentari a l'entrada