dissabte, 3 de juny de 2017

Quan la veu es fluixa



En la seva memòria

Quan la veu es fluixa,
però parla clar,
quan els mots els entén tothom
perquè són plans,
Ens fereix el silenci
d'aquesta veu,
però ens queda el ressò.
Queda la petjada dins meu
del seu so
i mentre cauen llàgrimes curioses
per seguir el seu camí,
i ensenyar amb humor,
omplir de somriures
i rialles les lliçons,
enyorar l'ahir que va partir,
recordant que he après dels infants,
jo també diré adéu
amb noves llàgrimes
per tot arreu,
me'n vaig,
quedo a l'ombra
escoltant la seva veu,
i de nou m'ensenya,
a ensenyar rient.
S'enlairen els records
i la vida queda enrere,
entre el fullam
de l'arbre del davant.
Veig mil cares
que venen i se'n van
al ball continu
del vent brisat
que fa i desfà.
Ha mort un mestre
de les paraules,
d'altres se'n van callats,
d'entre les tiges marcides,
noves en sorgiran,
flors d'un demà,
esplendorós,
flors que vam regar.
Filles de fets i silencis,
d'errors i equivocacions,
d'aprendre a aprendre
i tornar a començar.
No hi hauran noves lliçons,
no hi hauran noves rialles,
ressorgiran les velles
com lluernes d'estiu,
quan les lliçons
es fan festa
i amb les festes somrius.
Que queda?
Un record.

1 comentari:

M. Roser ha dit...

Un homenatge molt bonic per en Carles Capdevila...M'hi afegeixo.
Espero que sempre tinguem ben present el seu record i diguem a tothom, "paraules maques"!!!
Bon cap de setmana.