divendres, 14 d’octubre de 2016

Mort en mi el temps passat,




Mort en mi el temps passat,
com les acolorides fulles
que la tardor amb el seu vent
i el seu plor
allunya de l’arbre
que fou el seu cos.
Em diu el silenci,
tot s’acaba,
i ja,
de la florida primavera
en resta tant sols unes arrels
vivint dels vells records.
De l’estiu esplendorós
una llarga espera.
De la tardor madura,
al final una desil·lusió.
Per fer del fred hivern,
una nova i llarga espera,
sense saber que...
s’espera.