dimarts, 18 de febrer de 2014

Quan lo desconegut



Quan lo desconegut
sigui ja el meu camí,
després del comiat,
vull imaginar somriures,
volant alhora
amb les cendres
dels meus records,
dels meus somnis,
del que fou
o vaig voler ser,
un cant
que s’estengui enlairant-se
cap a l’arc de Sant Martí,
i ho pinti tot
a contrallum
dels seus colors.
Quan l’ombra de la nit
confongui ja el meu record
i el meu temps hagi passat,
quan les dues llàgrimes
siguin eixutes,
penseu per un instant
en el cor
que us va estimar
i maldestre va voler
posar-hi mots
als sentiments,
aleshores,
deixeu que la música
soni alegre
i viviu la vida
que m’hagués agradat
viure amb vosaltres
des del racó del patí
que tants cops vaig contemplar,
i sentir si cal
els esglais
de mil infants xisclant la vida
que se’ls enceta al davant,
i amb tu estimada,
descansar en aquell banc
per veure la tardor daurada,
o a la vora de la llar,
veient-te feliç,
tranquil·la o descansant
del teu estimat company.
Quan l’espatlla
sigui el meu present,
quan el mot sigui un record,
quan el tacte s’hagi marcit,
quan cada matí
sigui un altre matí
sense mi,
viviu la vida
que no us vaig poder oferir.

2 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Em recorda aquella cançó de Llach, "Si em dius adéu...". M'agrada el tracte de vos.

Set Sons ha dit...

http://www.youtube.com/watch?v=eCz0y-IXbdc