dijous, 6 de febrer de 2014

Pintes els teus pocs anys



Pintes els teus pocs anys,
amb somriures muts
i repeteixes fins a l’infinit
els teus tics.
Sents la cançó
i em vens al cor,
arronses el cap
en el meu pit
i tots dos escoltem
la veu càlida
que ens porta el so.
T’escric una carta
amb el meu somriure
i poc a poc ens entenem,
jo t’ensenyo de viure
i tu m’ensenyes de sentiment.
Aleteges foragitant
qui sap si algun enuig
i amb un “no vols”
em dones a entendre
el teu rebuig.
Em busques
amb mirades de reüll
i esperes els jocs iniciàtics
i rutinaris que anem jugant.
Amagat dins un mon
on no puc entrar,
jugues sense callar
i repeteixes sense parar
les tonades que tens al cap,
mirant el calendari
que marca com t’ha d’anar
la resta de la jornada.
Un joc de rutines rutinàries
que tanca poc a poc
un incert aprenentatge.
On ets petit infant?
Voldria que em deixessis arribar
al teu costat.