dissabte, 1 de juny de 2013

Com un degoteig

Com un degoteig
que em cala l’ànima
de ferides de cada jorn,
s’amaga com si no hi fos,
el meu cor.
Penso sense pensar-hi,
visc sense la vida
que hi voldria distingir,
anhel d’aquells instants
que l’ahir em vol fer oblidar,
petons que mai van existir,
i que són part
d’una memòria morta
en qualsevol meu destí.
Sóc jo,
crida el meu esperit,
ningú el sent,
es ben trist,
ni pedres queden
del meu camí.
Pensaments eteris
no em fan més viu,
ni més feliç,
un subsòl d’aigua
neteja el meu pesar,
no puc viure
sense haver viscut,
i perdre l’amor
que et vaig donar,
em mata a cada instant,
a cada moment,
a cada silenci...
I em faig foscor
amb la foscor
d’un adéu clos,
d’un mot fos,
d’un que fas desfet,
d’un jorn desesperat
que ja no hi es,
i ploro com un novell enamorat,
quan ja no hi ets.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2013/05/viviendo.html