T’esperava com no,
impacient.
Volia veure’t,
xerrar i estar amb tu.
Entrellaçar dits i llavis.
Fregar els nostres cossos
passejant pels carrers
plens de gent
anant a mercat.
Però no has arribat.
He estat esperant
en el banc de la plaça
entre xerrades
que no recordo
d’amics i veïns,
fins que la nit i la fresca
m’han donat permís
per tornar a casa
Sol.
Molt sol, sense tu.
I sense voler-ho,
he plorat, fent duet
amb les gotes de pluja
que caient pel carrer.
Me n’he adonat
que estava xop.
Es veu que la pluja
ja m’havia visitat
en el nostre banc.
No se on tenia el cap,
a menys que fos...
pensant amb tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada