Te’n vas lluny,
molt lluny,
però a l’esguard
d’aquesta fugida
et queda
el meu record.
Un record
que mantens ferm a pesar
de tots els teus pesars i dubtes,
de tots els silencis
amb que m’embolcalles.
De tant en tant,
com quan la pluja cau al desert,
em deixes regalimant
quatre paraules
pel meu assedegat sentiment.
I m’imagino
que no m’has oblidat.
Penso aleshores
que aviat em tornaràs a contar
com et posen
les meves paraules
quan cauen
dels teus ulls
a la boca
camí del cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada