Com m’agradaria
ser-hi de nou.
Si encara me’n recordo
d’aquella habitació
d’hotel pagada a mitges.
Com m’agradaria
canviar el temps
i els fets abans
te n’anessis nua a la dutxa.
Com m’hagués agradat
entrar-hi amb tu
i fer els jocs que volíem fer.
Els llençols blancs verges
de la nostra suor
i amb escorrialles
de carícies i petons,
em ve al cap con un dia nefast.
Un dia trencat,
joguina desfeta per paraules
deslluint els dits,
els llavis,
els cossos assedegats
de la pell càlida de l’altre.
Quantes nits somio tornar-hi
i desfent les paraules dites
gaudir de la sort
de tenir-te amb mi.
Pell amb pell,
llavis amb llavis,
jo dins teu i tu amb mi.
Podrà el temps perdona’m
i tornar enrere?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada