dimecres, 18 de maig de 2016

La lluna se'n vol anar a dormir




La lluna se'n vol anar a dormir,
i els núvols de cotó
li fan el llit,
mentre els estels
s'apaguen un a un.
La matinada
s'encén amb llums d'absències.
Fa uns instants
que te n'has anat,
el llit està calent encara
i els meus dits
tenen el remor
del record d'un tacte càlid
que no vol marxar
i deixar-me sol.
Com si la paret
fos translúcida,
miro més enllà
on la nit t'ha fos.
Inert el cos,
no sap que fer.
Altre cop te n'has anat,
furgant ferides velles
que ja mai es curaran.
No cal reptar ment endins
per recordar l'escalfor
amb que m'has rebut,
bes a bes,
cada part
del teu cos
he reconegut,
endinsant-nos
fins al fons,
d'un amor,
el nostre,
perdut
entre ombres
que es repeteixen
com els glops
d'aquell aiguardent,
que cau gola avall
en la foscor
i la soledat
que mitiguen
els versos que t'escric,
rabiüt com un amant
 abandonat
en encetar-se el jorn
del comiat.
Vull tornar a gaudir
dels teus braços
envoltant-me
joiosa
i amb ganes
d'estar amb mi.


1 comentari:

sa lluna ha dit...

Potser si la deixes anar, tornarà per embolcallar-te amb més ganes així com vols tu.

Aferradetes!