com aquell batent
que el vent fa picar a la paret,
repetint eternament
la lletania variant
per la força
d’un vent incansable,
cada cop,
cada interval,
seguint com l’antic heroi
el seu càstig sense descans.
A cada cop un prec
i amb cada prec un record,
cada record el seu petó
i amb el petó la fragància
del seu cos feta habitació.
Segueixo mirant
més enllà del porticó
del finestral,
fito pel camí on vaig
perdre l’esperança
del seu retorn,
amb la galivança
que torni amb el mot adéu
trencat en mil bocins.
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/04/tan-solo.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada